TRAVESSA DEL MONTSENY, 25/05/08
L’home va alçar els ulls cap al cel. Començava a ploure per enèsima vegada, però aquests cop tenia tota la pinta de posar-s’hi seriosament. Des de la seva posició privilegiada podia veure com la multitud enfervorida s’arrecerava sota els porxos de la plaça. Va aixecar el braç per fer-los callar i immediatament va fer-se el silenci. Va ser llavors quan va començar a parlar:“Tots els que avui us heu reunit aquí esteu a punt de fer front a un dels reptes més durs d’aquesta temporada. Penseu-vos-ho dues vegades abans de prendre la sortida. Us ho dic amb la mà al cor. Avui haureu de vèncer als elements i la naturalesa es posarà en contra vostra. Haureu de superar pluja, vent, boira i pedra. Farà fred i algú patirà hipotèrmia. Fortes ratxes de vent us envestiran per tots costats. Caminareu per senders que s’han convertit improvisadament en autèntics rius d’aigua. Trepitjareu fang i en ocasions us arribarà més amunt del turmell. Posareu els peus dintre de bassals, grans i petits. Quan pugeu muntanyes, donareu dues passes endavant i en retrocedireu una. No veureu el vostre company de davant ni el tram que us queda per arribar a dalt de tot, la densa boira us ho impedirà. Els mitjons es calaran d’aigua i més d’una ungla acabarà negra per caure passats uns dies. Haureu de grimpar per pedres on l’aigua baixarà com si d’una cascada es tractés. Caureu al terra mullat i us haureu de tornar a aixecar per tornar a caure més endavant. Patireu revinclades als turmells. La pluja us colpejarà la cara. La pedra us farà mal a les galtes i el so d’aquesta repicant a la caputxa serà esfereïdor.Desenganyeu-vos, no us valdran ni impermeables, ni capelines ni cap mena de protector. Acabareu xops de dalt a baix. No hi podreu fer res. No hi ha remei. És la llei de la natura. No s’hi pot lluitar.Molts haureu d’abandonar, us ho garanteixo. I segurament algú de vosaltres, que ara em mira amb cara d’incrèdul, s’arrossegarà demanant pietat i un cotxe que l’acompanyi fins a l’arribada. Serà una selecció natural on només els més mentalment forts, els més astuts, els més capaços i els que estiguin en millors condicions físiques podran aconseguir la fita i assolir aquest repte: un mateix contra la natura. N’acabaran pocs, però els qui ho facin veuran el cel i tocaran amb la punta dels dits la glòria. Perquè només es dona importància a les coses quan t’han costat d’aconseguir. I avui, creieu-me, patireu de valent per aconseguir-ho i us costarà suor i llàgrimes.Ah!! Per acabar permeteu-me que us doni un únic consell: si en qualsevol moment de la marxa, us trobeu on us trobeu, penseu què carai esteu fent, abandoneu. No sou dignes d’aquesta marxa infernal.Bona sort, marxadors. I recordeu: només el millors aconseguiran creuar la línia d’arribada i tocar el cel amb els dits. Només uns pocs gaudiran d’aquest gran privilegi, només uns quants escollits.”
He volgut començar la meva crónica amb les paraul.les d’en Jordi Casanovas , penjades al seu blog, que trobo que reflexen perfectament el que tots els que a les 5 del matí estavem a la plaça per iniciar la Travessa varem experimentar.Discurs fictici que qualsevol organitzador ens podia haber regalat , estimulant l’espirit abans de sortir ha coneixer els inferns , per poguer gaudir de la gloria i fent-se veura l’afortunats que som per poguer gaudir-ho.
Em trobo al porxo de la plaça i comença a ploure i una especia de mandra sembla que s’apodera de mi, costa sortir , de la comoditat passar a mullar-se.Ens decidim i allà anem , potser passen uns minuts de les 5 i de sortida ja em posso la caputxa i sentir el soroll de les gotes em fà oblidar la desagradable sensació de dur les cames mullades.
La boira dona un semblant fantasmagoric , la llum del frontal rebota i no es veu bé cap a on vaig.Tagamanent primer control, segello i tornar a baixar pel mateix lloc amb en Jordi Puig company del Centre Excursionista Llorençà , que em comenta ara es tot pista i difruto rodant per ella , “El café” i deprés el Collformic , segello i menjo quelcom es un bon avituallament i records de la Matagalls al cap i enfilem cap aquest , Deu com disfruto aquesta pujada , l’aigua baixa per tota arreu i no disimulo ,”retorno a la infancia” trapitjo tal com bé.En arribar al control trobo dos nois , carai ho estan passant malament aturats i amb el vent que fà , ells estan fent un altre travessa, la meva admiració per vosaltres.Arribar a Sant Marçal s’hem fà curt tot i xarrant amb Jordi Ballesta, ell s’atura més estona per memjar , jo unes quantes orellanes i amunt , vaig pujant sol i algún tros no trobo marques fins arribar a un collet en el que em desespero hi ha varis opcions i no se quina triar, ondia tinc que lleguir més els itineraris, sento veus i cap allà vaig dos companys un d’ells amb el seu gos es troben en un pas asegurat amb una cadena i penso amb ells fins d’alt sino Jaume espetagaràs a Sant Celoni.Per fi Les Agudes , “ allez courage”, tinc que pensar-ho perque el vent i la mitja pedra que cau , fan sentir els elements a ple rendiment.Baixant cap al Turo de l’Home perdem un dels companys? En arribar al control ens diuen aneu 3º , ondia vinga que ara bé el fácil.En plena baixada em passa un company de Tordera que comenta , “la gent no baixa per aquí agafa una draçera”, es igual no ho conec i no vull ensurts.Control de Sta. Fe tinc de treure la plàntilla, es tira endavant i s’arruga , ostia no m’habia passat mai.Tot es cara avall fins Gualba, al final 7º , ja m’està bé , 6 hores 26’ i el millor 141 pulsacions de mitja , no he forçat , aixó promet pel repte d’aquest any intentar tronar a ser Finisher al UTMB.
Després m’assevento que un corredor ha caigut hi ha mort.Quina setmana també s’en va anar Iñaki Ochoa de Olza alpinista del que seguia les seves cróniques a la revista Campo Base, m’identificava amb el seu nick name “pura vida”, es curiós tot lleguint la seva darrera ,en el nº de juny , es com una premonició.En Pau descansin , si més no queda el consol de pensar que han marxat fent alló que els agradaba.
L’home va alçar els ulls cap al cel. Començava a ploure per enèsima vegada, però aquests cop tenia tota la pinta de posar-s’hi seriosament. Des de la seva posició privilegiada podia veure com la multitud enfervorida s’arrecerava sota els porxos de la plaça. Va aixecar el braç per fer-los callar i immediatament va fer-se el silenci. Va ser llavors quan va començar a parlar:“Tots els que avui us heu reunit aquí esteu a punt de fer front a un dels reptes més durs d’aquesta temporada. Penseu-vos-ho dues vegades abans de prendre la sortida. Us ho dic amb la mà al cor. Avui haureu de vèncer als elements i la naturalesa es posarà en contra vostra. Haureu de superar pluja, vent, boira i pedra. Farà fred i algú patirà hipotèrmia. Fortes ratxes de vent us envestiran per tots costats. Caminareu per senders que s’han convertit improvisadament en autèntics rius d’aigua. Trepitjareu fang i en ocasions us arribarà més amunt del turmell. Posareu els peus dintre de bassals, grans i petits. Quan pugeu muntanyes, donareu dues passes endavant i en retrocedireu una. No veureu el vostre company de davant ni el tram que us queda per arribar a dalt de tot, la densa boira us ho impedirà. Els mitjons es calaran d’aigua i més d’una ungla acabarà negra per caure passats uns dies. Haureu de grimpar per pedres on l’aigua baixarà com si d’una cascada es tractés. Caureu al terra mullat i us haureu de tornar a aixecar per tornar a caure més endavant. Patireu revinclades als turmells. La pluja us colpejarà la cara. La pedra us farà mal a les galtes i el so d’aquesta repicant a la caputxa serà esfereïdor.Desenganyeu-vos, no us valdran ni impermeables, ni capelines ni cap mena de protector. Acabareu xops de dalt a baix. No hi podreu fer res. No hi ha remei. És la llei de la natura. No s’hi pot lluitar.Molts haureu d’abandonar, us ho garanteixo. I segurament algú de vosaltres, que ara em mira amb cara d’incrèdul, s’arrossegarà demanant pietat i un cotxe que l’acompanyi fins a l’arribada. Serà una selecció natural on només els més mentalment forts, els més astuts, els més capaços i els que estiguin en millors condicions físiques podran aconseguir la fita i assolir aquest repte: un mateix contra la natura. N’acabaran pocs, però els qui ho facin veuran el cel i tocaran amb la punta dels dits la glòria. Perquè només es dona importància a les coses quan t’han costat d’aconseguir. I avui, creieu-me, patireu de valent per aconseguir-ho i us costarà suor i llàgrimes.Ah!! Per acabar permeteu-me que us doni un únic consell: si en qualsevol moment de la marxa, us trobeu on us trobeu, penseu què carai esteu fent, abandoneu. No sou dignes d’aquesta marxa infernal.Bona sort, marxadors. I recordeu: només el millors aconseguiran creuar la línia d’arribada i tocar el cel amb els dits. Només uns pocs gaudiran d’aquest gran privilegi, només uns quants escollits.”
He volgut començar la meva crónica amb les paraul.les d’en Jordi Casanovas , penjades al seu blog, que trobo que reflexen perfectament el que tots els que a les 5 del matí estavem a la plaça per iniciar la Travessa varem experimentar.Discurs fictici que qualsevol organitzador ens podia haber regalat , estimulant l’espirit abans de sortir ha coneixer els inferns , per poguer gaudir de la gloria i fent-se veura l’afortunats que som per poguer gaudir-ho.
Em trobo al porxo de la plaça i comença a ploure i una especia de mandra sembla que s’apodera de mi, costa sortir , de la comoditat passar a mullar-se.Ens decidim i allà anem , potser passen uns minuts de les 5 i de sortida ja em posso la caputxa i sentir el soroll de les gotes em fà oblidar la desagradable sensació de dur les cames mullades.
La boira dona un semblant fantasmagoric , la llum del frontal rebota i no es veu bé cap a on vaig.Tagamanent primer control, segello i tornar a baixar pel mateix lloc amb en Jordi Puig company del Centre Excursionista Llorençà , que em comenta ara es tot pista i difruto rodant per ella , “El café” i deprés el Collformic , segello i menjo quelcom es un bon avituallament i records de la Matagalls al cap i enfilem cap aquest , Deu com disfruto aquesta pujada , l’aigua baixa per tota arreu i no disimulo ,”retorno a la infancia” trapitjo tal com bé.En arribar al control trobo dos nois , carai ho estan passant malament aturats i amb el vent que fà , ells estan fent un altre travessa, la meva admiració per vosaltres.Arribar a Sant Marçal s’hem fà curt tot i xarrant amb Jordi Ballesta, ell s’atura més estona per memjar , jo unes quantes orellanes i amunt , vaig pujant sol i algún tros no trobo marques fins arribar a un collet en el que em desespero hi ha varis opcions i no se quina triar, ondia tinc que lleguir més els itineraris, sento veus i cap allà vaig dos companys un d’ells amb el seu gos es troben en un pas asegurat amb una cadena i penso amb ells fins d’alt sino Jaume espetagaràs a Sant Celoni.Per fi Les Agudes , “ allez courage”, tinc que pensar-ho perque el vent i la mitja pedra que cau , fan sentir els elements a ple rendiment.Baixant cap al Turo de l’Home perdem un dels companys? En arribar al control ens diuen aneu 3º , ondia vinga que ara bé el fácil.En plena baixada em passa un company de Tordera que comenta , “la gent no baixa per aquí agafa una draçera”, es igual no ho conec i no vull ensurts.Control de Sta. Fe tinc de treure la plàntilla, es tira endavant i s’arruga , ostia no m’habia passat mai.Tot es cara avall fins Gualba, al final 7º , ja m’està bé , 6 hores 26’ i el millor 141 pulsacions de mitja , no he forçat , aixó promet pel repte d’aquest any intentar tronar a ser Finisher al UTMB.
Després m’assevento que un corredor ha caigut hi ha mort.Quina setmana també s’en va anar Iñaki Ochoa de Olza alpinista del que seguia les seves cróniques a la revista Campo Base, m’identificava amb el seu nick name “pura vida”, es curiós tot lleguint la seva darrera ,en el nº de juny , es com una premonició.En Pau descansin , si més no queda el consol de pensar que han marxat fent alló que els agradaba.
Ens retrobarem a les muntanyes que viuen al cel.
PURA VIDA es aixó , mullar-se 45 quilometres i dir collons com he visqut.
Jaume Terés.
Jaume Terés.
4 comentarios:
Bona l'última frase!! I moltes felicitats pel teu setè lloc. Caram, quina màquina!! Per cert, a la UTMB fas la curta o la llarga?
Hola Jordi , la veritat que aixó del 7º lloc es un afegit , es tractava de sortir i intentar arribar i es va conseguir, tots el sque varem arribar vem patir-gaudir el mateix.Al UTMB , faig el llarg, bé s'intentarà arribar i tú quina fàs?
És la meva primera participació, així que he optat per la curta. La llagar... és massa llarga!! Potser de cara l'any vinent...
Com han canviat els conceptes en el mon del corra i la muntanya , fà uns anys fer 90 kl per muntanya , era una cursa super llarga i ara resulta que l'anomenem la curta.No se li té que perdre el respecta a la distància 90 són molts quilómetres.Ens veiem dimecres.Si pots envia un mail a la gent de Vèrtic.
Publicar un comentario